Fira Natturapia

Què poden aportar les teràpies alternatives?

L´osteopatia, que postula determinats massatges o manipulacions, especialment a la regió vertebral, què és on tenen més eficàcia, extensible a l´aparell locomotor en general, són unes actuacions osteopàtiques que relacionen desequilibris del nostre organisme, especialment a la columna.

L´acupuntura, que treballa sobre meridians energètics, activan-los, equilibran el Yin i el Yang.

El Shin Jyutsu, una aportació filosòfica, artística i curativa japonesa que es basa en trobar l ´harmonia aplicant els camps d´energia vital a les energies del cos per desbloquejar-les o revitalitzar-les.

L´homeopatia, que prové de hómoios ( semblants) i páthos(malaltia), és un sistema terpèutic que consisteix en tractar les malalties mitjançant substàncies capaces de produir una reacció anàloga a la malaltia que es vol combatre: similia similibus curantur ( els semblants curen els semblants ). L´homeopatia reconeix una capacitat innata de l´organisme per mantenir-se. Aquesta capacitat és la força vital, la qual regula automàticament les seves funcions i les seves reaccions per fer front a les agressions del medi extern i restablir la salut.

En fer ingerir unes dissolucions infinitesimals de substàncies que entren en simpatia amb l ´energia vital i l´estimulen, l´homeopatia intenta ajudar la reacció natural per mantenir l´equilibri, i això actua a favor del cos i mai en contra dels símptomes, cosa que sí fa la malalatia convencional o al.lopàtica.

Les flors de Bach, la reflexologia, la naturopatia i un llarg etc, una infinitat de cures mèdiques que tenen lloc propi, ja sigui com a simplies tècniques o bé com concepcions més generals, però totes entenen l´entitat humana dins la seva unitat espiritual i física, o en la seva relació amb l´entorn físic i universal.

Però la medicina té la tendència, diguem-ne natural, de negar la positivitat intrínseca d´aquestes " altres medicines" al.legant-ne la manca de cientificisme. No tenim proves objectives del funcionament dels seus mecanismes curatius. Per exemple l´acupuntura  o la reflexoteràpia ens parlen de meridians, d´equlibris del Yin i Yang, ens diuen que tot l´organisme corporal es reflecteix en la planta del peu i , que per tant, si pot incidir per curar, però la medicina cientificopositivista es pregunta raonadament quina relació hi ha entre una part de la nostra planta del peu i el ronyó, per exemple. És evident que no tenim cap dada objectiva que ho provi, però, en canvi, aquestes tècniques orientals ens demostren que tocan aquesta part del peu o posant agulles en llocs determinats milloren patologies del nostre cos situat a distància.

Hem de tenir en compte que, tot i tratar-se d´experiències empíriques de segles, no existeixen metodologies cièntifiques que n´expliquin els mecanismes d´actuació, com tampoc no disposem d´estadístiques contrastades per aquestes teràpies. Solament l´empirisme fonamental en unes bases teòriques, la pràctica diària i l´observació ens demostren que en bastants casos, amb les tècniques aplicables, s´obtenen curacions i milloren patiments. Per tant diriem que " van bé".

Com que són opcions relativament modernes en la pràctica actual d´Occident, se´n comença a racionalitzar l´ús i a estandaritzar-ne la pràctica per a unes determinades patologies i uns determinats pacients. Amb un cert menyspreu, es diu que una persona ha millorat en els seus símptomes amb acupuntura o reflexoteràpia perquè la seva patologia era banal i podia haver millorat amb qualsevol altra teràpia o per efecte placebo. De totes maneres, els fets objectius són que molts pacients milloren. Són teràpies que a vegades han aconseguit certs èxits després del fracàs d´altres teràpies convencionals, que han permés obtenir millores, especialment en el terreny de les denominades malalties o patiments funcionals.

Com que hi ha evidències del caràcter positiu d´aquesta mena de teràpies, la medicina cientificopositivista no ha de ignorar-les, les ha de coneixer, s´hi ha d´implicar, amb els seus mètodes racionals, obtenir unes metodologies que racionalitzin les indicacions i l´ús d´aquestes teràpies.

Hi ha societats o agrupacions científiques reconegudes oficialment, però encara estem a l´inici. De la mateixa manera que les aportacions d´aquestes teràpies comencen a ser valorades per la comunitat científica establerta, encara existeix un ampli rebuig dels professionals a utilitzar-les i a reconèixer-ne els beneficis.

Al poder científic establert, ja sigui pel domini dels cosos doctrinals de les especialitats o per el poder econòmic de les grans figures mèdiques establertes o de les indústries medicosanitàries, no li interessen els canvis que posin en dubte la manera de fer i els tarannàs imperants. Afegim que són teràpies que no necessiten grans aparells tècnics diagnòstics ni terapèutics, que no fan bellugar gran quantitat de diners, ja que normalment es fonamenten en una íntima relació entre el pacient o malalt i el terapèuta.

Si hi ha un tret que tenen en comú aquestes teràpies, és entendre l ´entitat humana com un organisme producte de l´evolució natural, i entendre que, si pateix, és perquè està en desequilibri amb aquesta natura que l´ha fet posible. Interpretar i actuar sobre aquesta " unitat" específica és la funció del terapeuta o el professional, sigui naturopata, homeòpata etc..

Aquestes medicines, i la infinitat de tècniques conegudes també com alternatives s´haurien de tenir en compte i ser motiu d´estudi i coneixament en les universitats per ser incorporades al bagatge intel.lectual i científic del coneixament en ciències de la salud. No fer-ho significa amputar importants coneixaments que es mostren efectius i que avui conviuen en el nostre planeta. Per dir-ho graficament, no pot ser que milions de xinesos o indis s´hagin estat equivocan durant milers d´anys.

Bibliografia: La salut avui: ciència o negoci?  Converses amb un metge

Autors: Carles Forns i Rosa Vila